La moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què Verdi mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical.

Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari ovacionat al final de cada acte.

Verdi, amb una carrera extensa i excepcional, que ocupa gairebé dos terços del segle xix, es volia acomiadar amb una gran obra còmica: perquè la seva única incursió, Un giorno di regno, (1840), va ser un gran fracàs, atès que en el mateix període van morir la seva dona i dos dels seus fills, unes circumstàncies complexes per escriure una comèdia.

Verdi era un devot de l’obra teatral de William Shakespeare. Fruit d’aquesta admiració, escriu dues grans obres mestres: Macbeth (1847) i Otello (1887), i tria el Falstaff com a text per la seva propera òpera.

Falstaff, la darrera riallada del vell Verdi. Un personatge maldestre, d’una humanitat profunda que té la saviesa dels grans, que ja han entès que moltes coses que ens semblen importants, en el fons no ho són. Tots som Falstaff! “No volem que Falstaff mori. I per descomptat que no. Ell és la vida mateixa”. – Harold Bloom

Commedia lirica en tres actes.

Llibret d’Arrigo Boito basat en les obres Les alegres comares de Windsor i Enric IV de William Shakespeare.

Durada aproximada: 2 h 40 min

Acte primer i segon: 1 h 21 min

Pausa: 30 min

Acte tercer: 50 min