Cicle de Diàlegs d’espiritualitat | Una ventada ha obert la porta. Acollir l’inesperat, sota la direcció intel·lectual i moderació de Maria del Mar Rosàs i Tosas, doctora en filosofia i titular a la facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Blanquerna.

L’imperatiu d’hospitalitat ha estat central en les religions monoteistes. Déu espera ser acollit al cor de les persones. I els creients són instats a ser hospitalaris amb els altres. No va ser fins a la segona meitat del segle XX, però, que aquesta noció va passar a ocupar també un lloc central de la filosofia. Ho va fer de la mà de pensadors d’origen jueu com Emmanuel Lévinas, Edmond Jabès i Jacques Derrida. Amb el temps, la seva inclusió de l’hospitalitat com a tema central de la filosofia ha contribuït a fertilitzar una àmplia gamma d’àmbits: des de la teoria política fins a la teoria postcolonial i la teoria de gènere, passant per l’ètica de les organitzacions i la filosofia de la medicina.

En tots aquests àmbits, es va posar damunt de la taula la punyent qüestió de quina és l’acció més justa: la que tracta els altres de manera estàndard o, per contra, la que els acull en la seva especificitat i diferència?

En aquest cicle, abordarem com l’aterratge de l’imperatiu de l’hospitalitat propi de les religions a tots aquests àmbits els ha trasbalsat, amb implicacions tant fecundes com inaudites.

DIÀLEGS DE PEDRALBES

En l’imaginari col·lectiu, el monestir és un espai blindat sobre si mateix. Tanmateix, les regles de molts ordes presenten l’hospitalitat com un deure central del monjo i la monja. Per això, el monestir disposa d’espais destinats a l’acolliment. Aquesta dinàmica d’exclusió i inclusió que, a primer cop d’ull, pot semblar ambivalent, no amara també els centres sanitaris? L’hospital és, alhora, un espai d’obertura que acull persones en situació de màxima vulnerabilitat i una institució que també delimita qui hi entra, qui hi roman, qui decideix i sota quines condicions és possible participar de la vida institucional.

En aquest diàleg abordarem fins a quin punt ambdues institucions s’han anat fent més poroses davant la pluralitat religiosa, espiritual i cultural de les societats contemporànies. Però aquesta obertura no implica, també, noves formes de control i poder que articulen altres lògiques d’inclusió i exclusió, potser menys visibles? Pot existir una hospitalitat plenament incondicional? Com es configura una hospitalitat capaç d’acollir la diferència sense renunciar a la identitat de la institució que acull? I com es negocien els límits entre l’autonomia individual i la vida comunitària, entre els drets personals i la responsabilitat institucional?

Amb Anna Clot-Garrell, professora lectora Serra Húnter al Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i Pau Miquel Diego, infermer i psicòleg, desenvolupa la seva activitat assistencial a la unitat de cures pal·liatives pediàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu.